Sant Jordi 2013: tres recomanacions

S’acosta Sant Jordi! En aquest article us recomano un parell de còmics (un sobre física i un altre sobre ciència-ficció), i un llibre sobre la història de l’aerostació a Barcelona.

Feynman, la biografia gràfica sobre un personatge apassionant

1) Feynman, la biografia del mític físic teòric en format de còmic

Poques persones s’atrevirien a posar en dubte que el segle XX va ser el segle de la física, sobretot gràcies a la revolució que van significar tant la  física quàntica com la física relativista. Una impressionant collita de savis va desfilar al llarg d’aquest segle i es va especialitzar a desxifrar els secrets de la matèria: Planck, Einstein, Bohr, Born, Heisenberg, Schrödinger, Dirac, Pauli, von Neumann, Wigner, Feynman... De tots ells, probablement Richard P. Feynman és el que més s’allunyava dels cànons establerts per a una personalitat del món acadèmic. 

Feynman (Norma Editorial), de Leland Myrick amb guió de Jim Ottaviani, és la primera biografia en format de novel·la gràfica sobre el reputat físic estatunidenc, guanyador del premi Nobel de física l’any 1965 per la seva formulació de l’electrodinàmica quàntica (QED).

El còmic recorre la seva infantesa a l’illa de Long Island (Nova York), la relació amb la seva germana i les dones en general, els tres matrimonis i les seves estades a Brasil, on convivien la recerca  i l’afecció als bongos i la música d’aquell  país. Particularment emotives són les vinyetes dedicades a la seva primera dona, Arline, que va morir prematurament a causa d’una tuberculosi de la glàndula limfàtica (sobre aquesta primera relació de Feynman recomano la lectura d’aquest post del bloc de Laura Morrón).

Pel que fa a l’aspecte professional, el còmic narra, entre d’altres episodis, la participació de Feynman en el Projecte Manhattan a Los Alamos (i la seva implicació en el  desenvolupament de la primera bomba atòmica), l’episodi de la concessió del premi Nobel de física (des que li és notificat fins a la cerimònia de lliurament) i la participació a la comissió Rogers, encarregada d’esbrinar les causes de la tragèdia del transbordador espacial Challenger.

L’obra també tracta l’aspecte docent del personatge, que arribà a esdevenir un extraordinari professor de física (una bona mostra d’això la tenim en els tres volums de les molt recomanables The Feynman Lectures on Physics, obra de referència per als estudiants de primers cursos de la carrera de ciències físiques). A més, el llibre conté una bibliografia molt completa i de lectura obligada per als qui vulguin aprofundir en la vida i l’obra de qui va ser, segons Jotge Wagensberg,  el segon físic més brillant del segle XX, pel cap baix.

Feu-ne un tast!

2) Més lleugers que l’aire, globus i dirigibles al cel de Barcelona

El 4 de juny de 1783, gràcies als germans Montgolfier i la seva primera màquina aerostàtica, s’inicià a la localitat d’Annonay, a prop de París, la conquesta del cel. Els aparells més lleugers que l’aire -és a dir, els globus aerostàtics, plens d’aire calent o hidrogen- començaven a materialitzar l’anhel de volar i a atraure l’entusiasme del públic fins a límits insospitats.

En aquest context, la ciutat de Barcelona no va viure indiferent a les ascensions que hi tenien lloc, i el públic va viure amb passió cadascuna de les exhibicions que van celebrar-s’hi des del 15 de gener de 1784, quan un globus sense tripulants es va estavellar en el mar; tenia forma piramidal i va ser construït per subscripció popular amb finalitats científiques: estudiar l’atmosfera a diferents indrets de la ciutat.

El primer vol reeixit a Barcelona tingué lloc quinze dies després, el 15 de gener de 1784,  quan la nau, durant vuit minuts, s’elevà airosament fins a una alçada com dos begadas sá elevació de la Montanya de Monjuich, segons el testimoni de Rafael d’Amat i de Cortada, baró de Maldà. El globus era tripulat per una gallina engabiada, que resultà il·lesa després del vol. No tenim declaracions de la bestiola.

Més lleugers que l’aire (Albertí Editors), de Ròmul Brotons, recorre -amb referències al context històric europeu i estatal- cadascun dels experiments realitzats a Barcelona, des d’aquestes primeres ascensions fins al desastre del Hindenburg, que va causar 35 morts, el 6 de maig de 1937. Aeronautes reputats, acròbates audaços, però també espontanis eixelebrats desfilen pels diversos capítols de l’obra, i ens faran reviure dies de glòria, però també experiències desgraciades, rescats “in extremis” i desaparicions sorprenents. El resultat és un llibre sobre la història de l’aerostació molt ben documentat, i alhora ben farcit d’anècdotes i relats emocionants.

Gràcies al seu autor, descobrirem com Eudald Munné, l’Eudalet dels cotxes, va ser el primer barceloní que va poder veure la seva ciutat des de l’aire, el 19 de setembre de 1847. El va convidar el malaguanyat aeronauta François Arban, a qui Munné va ajudar quan el seu aparell es va estavellar al Poblenou. Dos anys després, Arban desapareixeria en una exhibició aerostàtica, quan el globus va ser arrossegat fins al mar.

Brotons també explica que la cantant d’òpera Elisabeth Thible, al costat de l’aeronauta i pintor Fleurant, fou la primera dona que va volar en un globus lliure. Tan bon punt s’elevà l’aparell, la cantant, vestida a la manera de la deessa Minerva, interpretà l’ària de l’òpera La Belle Arsène, que comença: Je triomphe! Je suis reine… El pintor li respongué gentilment amb una peça de Zémir et Azor que diu així: Quoi! Voyager dans les nuages!… Vaja, indubtablement devia ser tot un espectacle.

També descobrirem que el primer cop que els barcelonins van poder gaudir de l’ascensió a un globus aerostàtic va tenir lloc durant l’Exposició Universal de 1888. L’aparell, anomenat España, era de gas, tenia un diàmetre de 40 metres i es podia elevar fins a 280 metres d’alçada. La reina Maria Cristina manifestà el desig de pujar-hi, però el president del Govern, Práxedes Mateo Sagasta, li ho desaconsellà amb l’argument que una reina no pot confiar-se a les vel·leïtats de l’aire. Més de 20.000 persones gaudiren de l’experiència de volar, al preu d’un duro de l’època, en aquest globus captiu que tindria un final malaurat: la nit de Sant Joan un llamp el deixà socarrimat, afortunadament quan no estava en funcionament. El globo “España” ha muerto; esperemos que tenga más larga vida el globo “Cataluña”, publicà La Vanguardia el 25 de juny.

Menció a banda mereixen els capítols dedicats als grans dirigibles, els zepelins, aeronaus amb capacitat de transportar passatgers a llargues distàncies.  Barcelona estigué a punt de constituir una escala regular del Graf Zeppelin, un immens globus de 105.000 metres cúbics la ruta del qual unia Alemanya amb Brasil. Però malauradament la ciutat no disposava d’un port de dirigibles, malgrat que Barcelona reclamava des de feia anys la construcció d’un aeroport internacional al govern espanyol, que era qui tenia les competències en aviació civil. Calia invertir 11 milions de pessetes per desplegar el projecte, però Hisenda negà l’aportació econòmica, i el Graf Zeppelin acabà fent escala a Sevilla, on l’Estat sí que finançà la construcció d’una moderníssima torre d’amarratge de dirigibles.

Feu-ne un tast!

3) Aama (vols. 1 i 2), de Frederik Peeters

Sóc lector (empedreït) de còmics i novel·les gràfiques, i confesso que una de les obres que més m’ha captivat darrerament són els dos volums d’Aama (Astiberri), del suís Frederik Peeters. L’obra ens transporta inevitablement a Isaac Asimov, en una època hipertecnològica, planificada i assistida, on els humans duen implants de tota mena que els fan gairebé perfectes, i disposen de l’ajut de robots que els auxilien en tasques diverses.

En aquest context, el protagonista, l’antiquari Verloc Nim, es rebel·la i decideix viure al marge de la tecnologia: després de perdre feina, família i amics, s’estima més que emergeixin els defectes característics de la seva condició humana (com ara més ser miop o alliberar les pulsions més instintives) a dependre de les eines que el progrés d’aquella època li proporciona (modificacions genètiques, implants oculars, flitres faringis) per superar aquesta condició humana o de genopur, característica dels éssers dogmàtics, sectaris i molt agressius.

En el primer volum de la sèrie, Olor a tierra caliente, Verloc Nim desperta amnèsic enmig del no-res. Gràcies al diari personal que li lliura un simi–robot que es diu Churchill (un dels personatges més entranyables de l’obra), aconsegueix recuperar a poc a poc el seu passat. Verloc descobreix que duia una vida miserable des que havia decidit viure al marge de la tecnologia, fins que va ser rescatat pel seu germà Conrad, que el porta a un altre planeta per recuperar una misteriosa substància coneguda com Aama.

En el segon volum, La multitud invisible, el protagonista aterra al planeta Ona (Ji) i s’uneix a l’expedició que encapçala el seu germà, juntament amb altres investigadors, a la recerca d’Aama, la misteriosa substància amb propietats d’abast insospitat. L’entorn en el qual s’endinsen es fa cada cop més imprevisible i incontrolable. El que en el primer volum era presentació de personatges, contemplació i costumisme, esdevé acció i aventura en el segon.

Després de la lectura de la seva obra, Peeters provoca alguns dilemes filosòfics o ètics realment interessants: podem prescindir de la tecnologia en un món en què fins i tot està integrada en el nostre cos? En aquest context, cap a on es dirigeix ​​la nostra societat? L’autor especula sobre la relació entre l’home i els grans desafiaments tecnològics (l’anomenat transhumanisme): Mitjançant el personatge principal, miro de trobar un camí que potser m’ofereixi respostes a mi mateix.

A més, l’autor comparteix amb els seus lectors un bloc que permet fer el seguiment del seu procés creatiu. La tercera part d’Aama es publicarà enguany, i no cal dir que friso per delectar-me amb la seva lectura!

Feu-ne un tast (volum 1)

Feu-ne un tast (volum 2)

Altres opcions

També voldria tornar a recomanar una obra de la qual ja vaig parlar en aquest bloc: la novel·la gràfica Logicomix, d’Apostolos Doxiadis i Christos H. Papadimitriou. Sota la batuta del protagonista principal, Bertrand Russell, el fil conductor de la historieta és la recerca dels fonaments lògics de les matemàtiques (és a dir,  la recerca èpica de la veritat, com diu el subtítol de l’obra) en un període de temps que abraça des de finals del segle XIX fins a la Segona Guerra Mundial.

Altres opcions les trobareu a l’apartat de novetats editorials sobre ciència del portal Recerca en acció, o al repositori de llibres del butlletí electrònic RECERCAT. Només em resta desitjar-vos una feliç diada de Sant Jordi!

Anotacions relacionades

• Logicomix, una recerca èpica dels fonaments de les matemàtiques