El passat 19 de desembre vaig ser convidat per l’Institut de Ciència de Materials de Barcelona (ICMAB-CSIC) a impartir un seminari sobre les habilitats i els recursos 2.0 que hauria de dominar un investigador si vol incrementar l’impacte de la seva recerca i millorar la seva identitat digital.
Instal·lacions de l’ICMAB-CSIC al Campus de la UAB. Imatge: ICMAB-CSIC.
La impartició d’aquest seminari per mi va ser doblement il·lusionant; en primer lloc, perquè se celebrava en el marc de la jornada Christmas 2018 at ICMAB, en un agradable clima pre-nadalenc i abans del concert de Nadal i el posterior aperitiu que cada any organitza la institució; i, en segon lloc, perquè sempre és un plaer tornar a la Universitat Autònoma de Barcelona, on vaig fer els meus estudis de ciències físiques ara fa 30 anys.
Durant la introducció vaig parlar de com les tecnologies mòbils estan transformant la manera com ens comuniquem i l’impacte que això està produint en la manera com es comunica la recerca. També vaig parlar de l’altmetria (Altmetrics), els nous indicadors basats en el web 2.0 que ens donen una altra visió sobre com es mesura l’activitat científica i acadèmica.
A continuació vaig incidir en la transcendència del concepte ciència oberta, un nou enfocament del procés científic basat en el treball cooperatiu i en noves maneres de difondre el coneixement mitjançant l’ús de tecnologies digitals i eines col·laboratives, a més de ser una de les prioritats de la Comissió Europea recollides en els programes Horizon 2020 i Horizon Europe. Per acabar el capítol introductori vaig esmentar que el Govern de la Generalitat de Catalunya està impulsant el Pacte Nacional per a la Societat del Coneixement.
Tot seguit vaig explicar les cinc habilitats que defineixen el recercaire 2.0, amb exemples de bones pràctiques per a cada cas: to listen (amb aplicacions d’agregació de continguts com ara Feedly), to create (mitjançant la pràctica del blogging), to communicate (amb Twitter com a eina principal), to connect (utilitzant xarxes socials del personal investigador com ara Researchgate o Academia.edu) i to share (amb eines de compartició del coneixement com ara Slideshare, You Tube o els Google hangouts).
Vaig completar alguns d’aquests cinc apartats amb una llista d’articles de referència per a les persones que volguessin aprofundir en l’art del blog o de la piulada, a més d’una relació de documents de la Comissió Europea i l’OCDE sobre ciència oberta, mètriques alternatives i una guia que explicava com comunicar projectes europeus a través dels mitjans de comunicació social.
El debat posterior amb els assistents al seminari va ser interessant i molt enriquidor. Es va tractar, entre d’altres, la qüestió de si hi ha indicadors que permetin mesurar l’interès de la ciutadania per la ciència mitjançant l’ús de les xarxes socials, com ara els que recull l‘enquesta biennal de la FECYT sobre la percepció social de la ciència (i que en la seva darrera edició indica que més del 63 % dels ciutadans s’informen sobre ciència a través d’Internet i les xarxes socials).
També es va debatre al voltant de la relació entre la popularitat d’un recercaire a les xarxes i l’impacte de les seves publicacions, i aleshores vaig esmentar un comentari publicat a Genome Biology pel biòleg Neil Hall, en clau clarament satírica però molt escrupolós en la forma, que va provocar una gran polèmica en el món de la recerca 2.0. Per saber si la popularitat d’un científic és exagerada en comparació amb l’avaluació del seu treball, Hall va proposar la creació d’un indicador (l’índex k o índex Kardashian) que servís per mesurar la diferència entre la presència del perfil d’investigador a les xarxes socials i la seva autoritat pel que fa a l’impacte en revistes acadèmiques. Hall va agafar una mostra de 40 científics i va representar gràficament el seu nombre de seguidors i el seu nombre de citacions, i va concloure que aquells que tinguessin un índex K superior a 5 es podrien considerar recercaires kardashians, o sigui, supravalorats. La revista Science va dedicar un parell d’articles (1 i 2) a avaluar la relació entre els kardashians i els no kardahians i la seva excel·lència investigadora, i l’estudi va concloure que fins i tot els científics amb índex Kardashian més elevats acumulaven un gran nombre de citacions.
M’agradaria donar les gràcies molt especialment a Anna May, cap de comunicació de la institució, per haver-me convidat a impartir aquest seminari en el marc d’una jornada tan especial per a l’entitat, i per haver-me ajudat a conèixer de més a prop un dels principals centres de recerca del nostre país. Va ser un plaer també poder saludar el director de l’ICMAB, Xavier Obradors, i la investigadora Rosa Palacín. I també voldria donar les gràcies als assistents a l’acte, per la seva atenció i participació en el torn obert de paraules.
Podeu accedir al vídeo de la conferència i a la presentació des del meu compte de Slideshare:
Articles relacionats:
- Xarxes socials per a investigadors de l’àmbit de les relacions internacionals
- ‘Social media for researchers’ a l’Hospital Clínic
- Parlant a la UAB sobre sociologia 2.0 i història 2.0
- Parlant a la UOC sobre eines 2.0 per comunicar l’activitat d’R+D+I
- Parlant a l’IEC sobre eines 2.0 per comunicar la recerca
- Parlant al COMB sobre xarxes socials i malalties emergents
- Las actividades de gestión de redes de un profesor universitario: (auto)promoción, networking, escucha activa y reputación digital.
- Parlant a ICREA sobre recerca 2.0
- Recursos 2.0 per millorar la reputació digital del personal investigador
- Blogs, twitter i recerca 2.0 a la UB
- Blogs i divulgació de la ciència
Xavier Lasauca i Cisa
L'ase quàntic 