A la presentació del llibre de Javi Polinario sobre xarxes socials i recerca

El passat 24 de novembre vaig acompanyar Javi Polinario en la presentació del seu llibre Cómo divulgar ciencia a través de las redes sociales (Editorial Círculo Rojo) en el Col·legi de Periodistes de Catalunya. Aquest post és un breu resum de la presentació, que es va desenvolupar sota el format d’entrevista-tertúlia-loquesurja 😀

Javi Polinario i jo mateix en plena acció durant la presentació del llibre

En Javi Polinario és periodista especialitzat en xarxes socials i comunicació digital, té un parell de màsters en producció audiovisual i en relacions públiques i gabinets de comunicació, i actualment treballa a la Universitat Rovira Virgili com a responsable de la comunicació 2.0, a més de ser membre de la unitat de cultura científica i de la innovació de la universitat.

La meva amistat amb el Javi va començar fa gairebé un any, quan em va enviar un tuit directe i privat que deia:

Hola Xavier, què tal? Sóc Javi Polinario, periodista científic especialitzat en xarxes socials. Em poso en contacte amb tu perquè estic preparant un manual que recopili trucs, consells i bones pràctiques per difondre ciència a les xarxes socials. No sé com acabarà…

Doncs jo crec va acabar molt bé, amb la publicació de l’obra i amb la presentació pública del llibre en el marc indescriptible del Col·legi de Periodistes de Catalunya. En aquella piulada, l’autor em demanava si volia col·laborar en el seu projecte responent una minientrevista, com també ho va demanar a una trentena de professionals de l’àmbit de la recerca 2.0.

Durant la meva introducció a la presentació del llibre, vaig parlar sobre com les tecnologies mòbils estan revolucionant la nostra manera de viure. Que el futur és mòbil també ho diuen experts d’arreu del món, que asseguren dues coses: que aviat gairebé tot el món tindrà mòbil amb connectivitat i que, cada cop més, la tecnologia acapara la nostra atenció. Aquesta revolució tecnològica ha arribat també al món de la comunicació de la ciència, que està experimentant els canvis més significatius d’ençà dels seus 350 anys d’història. Des dels quaderns de Darwin i les cartes de Galileu a Kepler fins a les poètiques narracions via Twitter de l’ESA o la irrupció del bosó de Higgs a les xarxes socials des del CERN, és evident que la comunicació científica ha evolucionat moltíssim.

A més, són desenes els estudis que demostren que, cada cop més, els investigadors utilitzen aquestes eines per trobar col·legues, trobar articles recomanats, seguir debats i difondre la recerca. En aquest context, en aquesta era tecnològica que ens ha tocat viure, cal reinventar la professió d’investigador, i cal que els científics s’adaptin a aquest nou escenari, adquireixin noves habilitats, coneguin noves eines i assumeixin noves aptituds que els ajudin a millorar la seva reputació digital i per tal que la seva producció científica tingui una visibilitat i un impacte més grans.

I per ajudar els recercaires i els comunicadors científics a adquirir aquestes habilitats, apareix un periodista inquiet i apassionat per la comunicació científica 2.0 i té, sota el meu punt de vista, una brillant idea: escriure un manual que serveixi de guia per als investigadors per endinsar-se en el món de les xarxes socials.

El llibre de Javi Polinario té moltes virtuts, però jo d’entrada en destacaria quatre:

–El rigor: és un llibre amè, molt amè, però escrit amb un escrupolós sentit acadèmic, amb múltiples citacions a peu de pàgina i una extensa i valuosa bibliografia

–La vocació d’exhaustivitat: ja que el llibre abraça gairebé totes les xarxes socials que poden ser útils per comunicar ciència, però també parla d’accés obert a la recerca, de ciència ciutadana, de micromecenatge i de mètriques alternatives.

–La practicitat del producte: es tracta d’un manual pràctic, escrit en un llenguatge planer, amb molts exemples que poden ser útils per als investigadors o per als comunicadors científics

-El fet que reculli la col·laboració de vint-i-set persones que han aportat el seu coneixement, que el Javi ha inserit en format de píndoles amb 27 minientrevistes. Per tant, és una obra escrita per Javi Polinario però complementada amb breus aportacions de persones que com a professionals comparteixen el seu coneixement amb tots nosaltres.

El llibre està dividit en nou capítols, a més de contenir un glossari i una extensa bibliografia. Els dos primers capítols són introductoris (la comunicació 2.0 i les xarxes socials generalistes), i el tercer abraça la relació entre xarxes socials i ciència. Un dels capítols del llibre que més m’ha agradat és el quart, on l’autor parla sobre l’estratègia en les xarxes socials. És un capítol breu però conceptualment molt potent. Jo penso també com l’autor: abans de començar a utilitzar les eines que els mitjans de comunicació social ens proporcionen, cal establir una estratègia, definir uns objectius i explorar quines són les eines més adequades. El pitjor que es pot fer és començar a utilitzar les xarxes socials sense tenir una visió clara d’on volem arribar. Aquests mitjans no duen incorporada una vareta màgica que fa aparèixer de sobte milers de nous seguidors. Com qualsevol forma de comunicació, cal esmerçar-hi temps i esforços per desenvolupar la nostra xarxa, i estimular el debat.

El cinquè capítol està centrat en la gestió de les xarxes socials, mentre que el capítol dedicat als continguts, el sisè, és probablement el més farcit d’exemples del llibre, és un capítol tremendament pràctic i molt exhaustiu (text, imatges, vídeo, narrativa transmèdia… Polinario gairebé toca tots els mitjans). En aquest capítol hi ha una de les entrevistes més sucoses del llibre, la que l’autor fa al professor Miquel Duran de la Universitat de Girona. Sóc molt fan del Dr. Miquel Duran des de fa anys, i sóc molt fan també de la seva frase: Jo sóc jo i la meva circumstància digital, tot parafrasejant Ortega y Gasset. I és que, actualment, per a un científic, tan important com tenir una bona reputació acadèmica és tenir una bona reputació digital i saber utilitzar la tecnologia per divulgar la recerca. Als anys 80, en canvi, es parlava de ‘saganització’, paraula derivada del cognom de l’astrofísic Carl Sagan, el mític autor de la també mítica sèrie televisiva Cosmos, que tant va impactar la gent de la meva generació mentre fèiem BUP. Saganització vindria a ser el fenomen que afectava aquells cientifics que eren grans divulgadors i que aixecaven els recels o el menyspreu dels recercaires ‘seriosos’, que no feien divulgació.

Sobre si actualment, 40 anys després, encara hi ha saganització, i sobre l’efecte Kardashian vam parlar una bona estona durant l’entrevista. Snapchat, el blogging (al qual dedica tot un capítol), els índexs de reputació digital o com es pot compaginar la gestió de les xarxes socials i la feina diària de la recerca van ser altres dels temes que vam tractar durant l’entrevista, a la qual va seguir un diàleg amb el públic molt enriquidor i distès. Si voleu saber les respostes de l’autor del llibre a les meves alambinades qüestions, podeu accedir a l’àudio de la tertúlia (gentilesa del Col·legi de Periodistes de Catalunya).

D’esquerra a dreta: Javi Polinario, Ray G. Butler i l’autor d’aquest blog.

Voldria agrair a Javi Polinario la seva invitació perquè l’acompanyés a la presentació del seu llibre i que comptés amb mi per tirar endavant aquest projecte tan engrescador. Em va fer molta il·lusió compartir la presentació amb en Javi i amb les persones assistents a l’acte, a qui agraeixo la seva presència, atenció i interès per conversar al voltant d’un tema tan apassionant com la ciència 2.0. També va ser un plaer poder saludar Carles Folch, bloguer, bon amic i company de la Xarxa d’Innovació Pública, així com compartir una bona conversa amb Ray G. Butler i Marga Lamota (de Butler Scientifics).

Articles relacionats: