Parlant a la UOC sobre eines 2.0 per comunicar l’activitat d’R+D+I

El passat dia 27 de novembre vaig ser convidat per l’Oficina de Suport a la Recerca i la Transferència (OSRT) de la Universitat Oberta de Catalunya per impartir la xerrada Eines 2.0 per comunicar l’activitat d’R+D+I en el marc del cicle Dijous amb l’OSRT.

Imatge: UOC. Edifici Media-TIC, de UOC_Universitat a Flickr (CC BY-NC-ND 2.0).

L’objectiu de la xerrada era mostrar al personal vinculat a l’R+D+I les opcions que els ofereixen canals com ara les xarxes socials i els blogs per difondre la seva activitat, millorar la identitat digital i socialitzar la ciència i el coneixement.

El futur és mòbil

Durant la introducció vaig mostrar una visió general sobre com els mitjans de comunicació social estan transformant el món, particularment el món acadèmic i de la recerca. La idea principal que volia transmetre és que el futur és mòbil: tothom porta les xarxes socials a la butxaca perquè gairebé tothom té mòbil, i això està impactant sobre molts àmbits de la nostra vida. La manera com ens comuniquem s’està transformant i això afecta, en particular, la manera com es comunica la ciència.

Per demostrar que el futur és mòbil vaig manllevar un parell de diapos de la presentació Mobile is eating the world, de Benedict Evans, un tecnòleg que treballa a Andreessen / Horowitz, un fons americà de capital risc amb seu a Silicon Valley dedicat a identificar les oportunitats de negoci en l’àmbit de la tecnologia per invertir-hi. Evans es defineix a la seva pàgina web com algú que treballa sobre el que està passant i passarà aviat, i recomano el seu seguiment si es vol estar amatent a les últimes tendències en tecnologia. En la seva presentació, Evans demostra que aviat gairebé tothom tindrà mòbil amb connectivitat i que la gent actualment dedica entre el 40 i el 70% del seu temps lliure a navegar pels mitjans de comunicació social mitjançant aplicacions mòbils.

A continuació em vaig fer ressò dels resultats d’una enquesta que la revista Nature va enviar l’estiu passat a més de 3.000 recercaires, sobre el grau de coneixement i utilització al voltant de diverses xarxes socials populars i llocs web relacionats amb el món de la recerca. La conclusió era que els investigadors utilitzen, cada cop més, les eines 2.0 per difondre la seva recerca i per a altres motius, cosa impensable fa només cinc o sis anys.

Twitter: piulades de ciència

El bloc principal de la xerrada estava dedicat a les habilitats que, sota el meu punt de vista, ha de dominar un recercaire 2.0: blogging, conèixer aplicacions d’agregació de continguts (com ara Feedly), microblogging (Twitter), networking (Researchgate) i sharing (altres eines 2.0 de compartició del coneixement). En l’apartat de Twitter em vaig referir a diversos articles que demostren l’emergència d’aquesta xarxa en el món de la recerca:

Communicating Science in New Media Environments: L’objectiu dels autors d’aquest article (gràcies,@CasalsTMarti!) era comprovar si la interacció del investigadors amb comunicadors científics o la utilització de la xarxa social Twitter podien contribuir a incrementar l’impacte de la seva recerca. I la resposta va ser afirmativa en els dos casos.

The Kardashian index: a measure of discrepant social media profile for scientists: parlar de Kim Kardashian en un temple del saber científic com és la UOC sempre genera un efecte de xoc en l’audiència. Però en aquest cas pagava la pena, ja que em servia per introduir un comentari publicat a Genome Biology el passat estiu pel biòleg Neil Hall, en clau clarament satírica però molt escrupolós en la forma, que va provocar una gran polèmica en el món de la recerca 2.0. L’article es fonamenta en l’oposició que hi ha entre els recercaires que treballen molt i els investigadors mediàtics, molt populars fins i tot més enllà de la seva disciplina. Per saber si la popularitat d’un científic és exagerada en comparació amb l’avaluació del seu treball, Hall va proposar la creació d’un indicador que servís per mesurar la diferència entre la presència del perfil d’investigador en les xarxes socials i la seva autoritat pel que fa a l’impacte en revistes acadèmiques, i el va batejar com a índex k o índex Kardashian. Hall va agafar una mostra de 40 científics i va representar gràficament el seu nombre de seguidors i el seu nombre de citacions, i va concloure que aquells que tinguessin un índex K superior a 5 es podrien considerar recercaire Kardashians, o sigui, supravalorats. Fins aquí el jocós experiment.

The top 50 science stars of Twitter: Atès l’enrenou causat, des de la revista Science van decidir analitzar fins a quin punt es justificaven les crítiques de Hall, i van fer una llista dels 50 científics amb més seguidors a Twitter, juntament amb el seu índex Kardashian. Aquest article va desfermar una gran polèmica, ja que la llista va resultar ser d’allò més androcèntrica, anglocèntrica i blancocèntrica. Sobretot hi havia un grup especialment infrarepresentat, que era el de les dones, ja que de la llista de 50 científics, només quatre eren dones. La llista era un reflex més de la sempiterna situació de desigualtat quant a visibilitat i reconeixement que viuen les dones en el món acadèmic i de la recerca (n’hem parlat en diversos posts d’aquest blog). La resposta a les xarxes va arribar immediatament i va ser molt contundent: fins i tot es van generar tres etiquetes (o hashtags) que van ser tema del dia en l’àmbit de la recerca (#WomenTweetScienceToo, #BLACKandSTEM i #AlternateScienceMetrics). El tercer em sembla particularment divertit: la gent hi feia escarn de l’índex Kardashian amb la definició de nous índexs que us poden fer trencar de riure.

Twitter’s science stars, the sequel: Sigui com sigui, Science va rectificar, va ampliar la llista a 100 científics, aquest cop amb notable presència femenina i amb més varietat racial. L’article concloïa que fins i tot els científics amb índex Kardashian més elevats acumulaven gran nombre de citacions. L’article obria un debat en l’àmbit de la comunicació científica al voltant de la relació entre la popularitat i el reconeixement de l’autoritat científica en una disciplina.

Wikicomunicació de la recerca

Acte seguit vaig fer un cop d’ull ràpid a noves tendències en comunicació de la ciència, el que anomeno wikicomunicació de la recerca perquè està relacionat amb la Viquipèdia, els editors de la qual estan duent una tasca molt rellevant pel que fa a la promoció i la compartició del coneixement. Cap a on pot anar la comunicació de la ciència en el futur? Es tracta de nous models de publicació científica col·laborativa que comencen a obrir-se pas en fase beta:

Wiki-to-journal: És el model que ha escollit JMIR Wiki Medical Reviews, una publicació amb revisió d’experts que publica articles sobre medicina que han estat prèviament escrits i revisats a la Viquipèdia.

Journal-to-wiki: es tracta del model que han triat els editors de la revista PLOS Computational Biology, que permeten als seus autors publicar un article a la revista, que podrà ser citat i formarà part de les bases de dades bibliogràfiques i, alhora, publicar el mateix article a la Viquipèdia, convenientment adaptat i en el format d’aquesta publicació digital.

Finalment, el darrer apartat el vaig dedicar a la transformació 2.0 de la Generalitat de Catalunya. Vaig argumentar la utilitat de la presència de l’Administració a les xarxes socials per difondre les activitats de les diferents unitats administratives i els agents que hi estan vinculats.

Podeu accedir a la presentació des del meu compte de Slideshare:

I al vídeo de la xerrada, des del canal de You Tube de la UOC:

Voldria agrair a l’Oficina de Suport a la Recerca i la Transferència de la UOC i, molt especialment, a Carolina Expósito i Rubén Permuy, la invitació a participar en un dels dijous de l’OSRT. Va ser una experiència francament interessant poder-hi exposar la presentació i mantenir un diàleg fresc i molt dinàmic amb les persones assistents (a les quals agraeixo la seva atenció i interès) al llarg de les gairebé dues hores que va durar la xerrada i el torn obert de paraula.

Articles relacionats: