“L’espera”, un relat sobre el romanç que va viure Einstein a Barcelona

Ja feia temps que tenia ganes de presentar un relat al concurs Inspiraciència, un concurs de relats d’inspiració científica. Es tracta d’una iniciativa molt interessant, ja que connecta la ciència i la literatura de manera lúdica i participativa. Finalment enguany m’hi vaig decidir. I ho vaig fer amb una fabulació romàntica al voltant del sopar que va oferir l’enginyer industrial Rafael Campalans a Albert Einstein durant l’estada del savi alemany a Barcelona, l’any 1923 (el famós sopar relativista, segons la premsa de l’època).

Einstein amb la seva segona dona, Mileva, poc després d'arribar a San Diego a finals de 1930.

Einstein amb la seva segona dona, Elsa, poc després d’arribar a San Diego a finals de 1930.

Hi ha evidències que demostren que Albert Einstein va ser un gran seductor (es diu que, pel cap baix, va tenir deu amants). No ens centrarem en aquesta qüestió, que com a mínim requeriria un parell de posts. Però sí ens fixarem en el fet que, mentre Einstein va ser a Barcelona, curiosament, va recollir en el seu diari les següents breus anotacions:

22-28 de febrer. Estada a Barcelona. Molta fatiga, però gent amable (Terradas, Campalans, Lana, la filla de Tirpitz), cançons populars, balls, Refectorium. ¡Ha estat agradable!

2 de març. Arribada a Madrid. Partida de Barcelona, càlid comiat. Terradas, cònsol alemany i la filla de Tirpitz, etc.

Com es pot constatar, al costat d’Esteve Terradas, Rafael Campalans i Casimir Lana de Sarrate, tres grans personalitats de l’àmbit de la ciència i la tecnologia d’aquella època que van acompanyar Albert Einstein durant la seva estada a Catalunya, en el diari apareix una curiosa referència (i a més per duplicat) a la filla de Tirpitz. Qui era aquest misteriós personatge? Tirpitz era el cognom de la dona del cònsol alemany a Barcelona, Ilse von Tirpitz, que alhora era filla d’un almirall ultraconservador que no s’entenia gaire bé amb Einstein; em va cridar l’atenció el fet que Ilse sortís referenciada per partida doble en el diari personal del físic alemany, al mateix nivell que Terradas! Thomas F. Glick, probablement l’historiador de la ciència que més ha investigat sobre la visita d’Einstein a l’Estat espanyol, també es mostra un xic sorprès en algun dels seus estudis per aquesta reiterada referència a la filla de Tirpitz. Va haver un curt i intens romanç entre Ilse von Tirpitz i Albert Einstein? El sopar de Campalans podia ser una bona oportunitat per al retrobament de la parella 😉

Bé, al voltant d’aquesta hipòtesi fictícia vaig redactar el meu relat L’espera i el vaig presentar a Inspiraciència en la modalitat de relat adult català, amb el pseudònim d’Albert Terradas. No vaig guanyar el premi, però el que sí vaig fer és assistir a la cerimònia de lliurament dels premis, que va tenir lloc el passat 26 de juny a la Biblioteca de la Sagrada Familia de Barcelona. Com a clausura de l’acte, voldria destacar l’espectacle, produït per La Mandarina de Newton i la companyia de teatre Planeta Impro, inspirat en les obres presentades al concurs. L’espectacle consistia en el següent: una persona del públic triava a l’atzar un dels textos presentats i una pàgina concreta del text, es llegia en veu alta un dels paràgrafs d’aquella pàgina i una actriu i un actor de la companyia (crec que eren la Beatriu Castelló i en Jordi Soriano) havien d’improvisar una breu peça teatral sobre la base del text! Feia temps que no reia tant! La meva felicitació a La Mandarina i a la gent de Planeta Impro, que, certament, fan de la improvisació un art i van fer passar al públic assistent una molt bona estona. I també el meu reconeixement als organitzadors del concurs, la delegació del CSIC a Catalunya i l’Institut de Ciència de Materials de Barcelona. L’any que ve ho tornaré a intentar (algú més s’anima?).

Espero que el relat us agradi!

L’espera

– I un altre plat més en honor del nostre il·lustre convidat! Faves a la Lorentz transformades a la catalana!

Tot just acabava de tastar el darrer llagostí a la Gauss amb salsa maionesa en el periheli, francament deliciós, que ja aterrava un nou plat. La mare de Campalans, que no feia més que obsequiar-me amb les seves atencions, començà a servir les favetes als comensals. Mentrestant, vaig clavar una nova ullada al menú del sopar, escrit en una mena de llatí relativista i que els meus col·legues havien tingut l’amabilitat d’imprimir en caràcter gòtic i a dues tintes en el meu honor. “Pontificis scientarum”, em nomenen… Quin gran record m’enduré d’aquesta ciutat! Aquests catalans…

En aquella llarga taula del menjador de can Campalans, en un pis de l’euclidianament geomètric Eixample barceloní, vaig poder comptar dotze cadires i onze comensals. A la meva esquerra s’asseia en Rafael Campalans, el fill de la gran cuinera, que des del dia de la meva arribada m’explicava la seva teoria d’un socialisme nacionalista.

– Això no lliga, bon amic –li vaig dir-. El mot ‘nacionalista’ pot donar lloc a equívocs, és un nom funest. Prou bé que ho sabem a Alemanya.

– Diguem-ne socialisme catalanista, doncs, Herr professor, si us sembla bé.

Els catalans, tan seriosos, tan equànimes, tan amables… tan naturals! Era el meu cinquè dia a Barcelona i em sentia com a casa! Al meu costat dret hi havia Esteve Terradas, home extraordinari, un dels sis caps més ben moblats del món i un excel·lent amfitrió al llarg d’aquests dies inoblidables. Davant meu s’asseia Ulrich von Hassell, el cònsol d’Alemanya, que interrompé visiblement molest la meva conversa amb Campalans de manera matussera, gairebé barroera:

Herr professor, què els heu dit, aquesta tarda, als anarquistes?

– Els he dit que la repressió que hi ha al país és conseqüència de la ignorància més que no pas de la maldat, i els he recomanat que sobretot llegeixin Spinoza.

Una forta riallada va emergir d’aquell cos enorme, fent tremolar la taula.

– Però si gairebé no en saben, de llegir, els anarquistes!

– Pestaña parlava un francès impecable.

– Sou un idealista, professor! – va dir amb gravetat mentre donava un cop de puny a la taula que va fer abocar la seva copa de Xerès-. Amb el respecte que em mereixeu i l’admiració que sento per vós, permeteu-me que us digui que us vau equivocar quan vau rebutjar de signar el manifest a favor del nostre insigne kàiser abans de la guerra!

-Senyor cònsol, l’acord, l’acord… Cal lluitar fins a la fi per aconseguir l’acord entre els individus i les nacions. Europa ha d’estar unida i cal preservar la pau.

-Ah, Herr professor… I no us oblideu pas de la justícia social! –reblà Campalans.

– Indubtablement, senyor Campalans, les qüestions socials constitueixen un dels aspectes més interessants de la vida humana.

Vaig fixar la mirada sobre la cadira buida que hi havia al costat del cònsol, on s’hauria d’haver assegut la seva dona, Ilse von Tirpitz, una bavaresa rossa, menuda i molt esvelta, completament minimitzada per la colossal presència del seu marit. M’envaí la mateixa buidor i una certa nostàlgia. La filla de Tirpitz…

– Ha anat a classe de piano. M’ha dit que potser vindrà a fer el cafè –digué el seu marit fitant-me mentre arrufava el nas.

Des del primer moment em vaig sentir captivat per la filla de Tirpitz. Quin tarannà tan diferent al del seu pare, l’almirall imperalista… Dolça i cordial, era impossible no caure fascinat per la seva veu, avellutada i sempre alegre.

– Alcem la copa en honor de l’il·lustre premi Nobel que avui ens acompanya! – va dir Conxita, l’amable dona de Campalans.

El dring de les copes de xampany em despertà de cop i volta. No m’agradaria marxar de Catalunya sense tornar-la a veure. Tot aquest homenatge és molt reconfortant, s’hi albira la mà de Campalans, Lana Sarrate i Lassaleta, els meus admirats enginyers relativistes… però el que de debò em faria feliç és tenir Ilse ben a prop.

La mare de Campalans tornà a fer acte de presència:

-Faisà platejat a la Minkowski en quatre dimensions!

Tothom va cridar d’admiració. Fins i tot Vidal i Guardiola, el contingut alt funcionari de l’Ajuntament de Barcelona, va esclatar a aplaudir. La mare de Campalans serví l’au quadrivectorial començant per mi quan, de sobte, trucaren a la porta i el cor em va fer un salt.

Ilse entrà al menjador amb rapidesa, cridà “Guten Abend” i saludà el matrimoni Campalans, els amfitrions. Mentre s’asseia em mirà fixament i digué:

-M’assec davant d’Albert Einstein, quin privilegi! –mentre un somriure franc i temptador il·luminava el seu rostre-. Que elegant us heu posat, Herr professor!

La meva felicitat completa havia arribat, a la fi, amb la filla de Tirpitz.

Articles relacionats

Quant a Xavier Lasauca i Cisa

Recerca 2.0, Ciència 2.0, xarxes socials, dones i ciència, universitats, open access, open science, innovació a l'Administració, open data...
Aquesta entrada s'ha publicat en Uncategorized i etiquetada amb , , , , , , , , , . Afegiu a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s