Catalans antirelativistes a la Barcelona dels anys 20

Aquest article tanca la trilogia d’articles que des d’aquest bloc hem dedicat a commemorar el norantè aniversari de la visita d’Albert Einstein a Catalunya. Si en el primer article contextualitzàvem la visita i ens centràvem en la trobada d’Einstein amb diversos dirigents anarcosindicalistes, i en el segon explicàvem el desenvolupament del sopar relativista que l’enginyer industrial Rafael Campalans i un grup selecte de científics van oferir al savi alemany, en aquest darrer article exposarem quina era la situació de les ciències físiques a la Catalunya de principis de segle, amb una atenció especial cap als catalans antirelativistes, és a dir, els científics contraris a la teoria de la relativitat d’Einstein.

 D'esquerra a dreta, a la primera fila, Manuel Ribé, Casimir Lana Sarrate i Albert Einstein al saló d'actes de l'Escola Industrial de Barcelona, 28 de febrer de 1923

D’esquerra a dreta, a la primera fila, Manuel Ribé, Casimir Lana Sarrate i Albert Einstein al saló d’actes de l’Escola Industrial de Barcelona, 28 de febrer de 1923

La física catalana a principis del segle XX

Einstein publica la seva teoria de la relativitat -que abraça la relativitat especial o restringida i la general- entre 1905 i 1916. L’any 1923 la seva teoria era molt poc coneguda al nostre país, amb algunes excepcions com ara Esteve Terradas o Josep Maria Plans i Freyre. Del matemàtic, físic i enginyer Esteve Terradas (un dels sis millors caps del món, segons Einstein), ja vam comentar en el primer article que va desenvolupar un paper molt important per tal que Einstein vingués a Barcelona, en qualitat de responsable dels cursos de ciències físico-matemàtiques de la la Mancomunitat de Catalunya. Pel que fa a Plans i Freyre, és l’autor del primer tractat sobre relativitat escrit a l’Estat (Nociones fundamentales de Mecánica relativista, Madrid, 1919-21), i és considerat -i fins i tot reconegut per Albert Einstein- el principal propagador de la relativitat a Espanya.

La teoria de la relativitat va provocar l’aparició al nostre país de dos bàndols, els partidaris i els detractors de la teoria. Entre els primers, i a banda de Terradas i Plans i Freyre, cal esmentar els enginyers químics Casimir Lana i Miquel Masriera, l’enginyer industrial Ferran Tallada (de qui recomano la lectura dels tres articles sobre les conferències d’Einstein que va publicar a La Vanguardia les els dies 4, 13 i 24 de març de 1923) o el meteoròleg  Ramon Jardí. A més del mateix Einstein, aquest sector estava relacionat amb altres figures de talla internacional com ara el matemàtic italià Tullio Levi-Civita (els seus treballs sobre el càlcul tensorial van permetre a Einstein bastir la seva teoria de la relativitat general) o el matemàtic alemany Hermann Weyl. Quant als detractors, destacarem el físic Eduard Alcobé i Arenas, l’enginyer industrial Josep Tous i Biaggi i l’astrònom Josep Comas i Solà.

Catedràtic de física general de la Universitat de Barcelona, Alcobé afirmava repetidament davant dels seus alumnes que és de boigs dir, com afirma Einstein, que els cossos quan es mouen, s’escurcen, en referència a la contracció de la grandària que experimenten els cossos quan es mouen respecte d’un observador extern, contracció que només és perceptible quan la seva velocitat s’acosta a la velocitat de la llum. Com a editor del suplement anual de l’enciclopèdia Espasa, deixà constància per escrit que els seguidors de la teoria de la relativitat  eren harto menguados, i que la complexitat de la teoria la feien siempre sospechosa ja que molt poques persones podien entendre el fantástico andamiaje matemático exigible para ahondar la abstrusa teoría aludida.

Pel que fa a Tous, que l’any 1926 encara creia en l’èter (un concepte que va ser dissipat arran de l’experiment de Michelson-Morley l’any 1887), reconeixia si més no que la relativitat havia contribuido a perfeccionar y ampliar en gran manera las clásicas teorías del movimiento relativo.

Un fet que va tenir lloc pocs dies després de la visita d’Einstein a Barcelona és una bona mostra de la rellevància d’aquest enfrontament entre els dos bàndols. Segons explica l’historiador Thomas Glick, el 6 de març de 1923 Einstein va ser nomenat membre de la secció de ciències físiques de l’Acadèmia de Ciències i Arts de Barcelona a proposta de Bernat Lassaleta, Ferran Tallada, Ramon Jardí i Tomàs Escriche. En una votació que va tenir lloc el 22 de maig, 30 acadèmics van votar-hi a favor i tres s’hi van oposar; el vot de Comas i Solà era públic i notòriament contrari al nomenament, i Glick especula que els altres dos vots negatius podrien correspondre a Eduard Alcobé i Josep Tous i Biaggi.

L’astrònom Josep Comas i Solà

Un apartat a banda es mereix la figura de l’astrònom Josep Comas i Solà, una de les personalitats més destacades en l’àmbit internacional de l’astronomia d’observació, a més d’un gran divulgador científic (va escriure més de 1.200 articles a La Vanguardia, a més d’impartir nombrosíssimes conferències i fins i tot promoure les primeres experiències radiofòniques). Guanyador només amb 37 anys del prestigiós premi Jules-Janssen que atorga la Société Astronomique de France, el científic barceloní centrà la seva recerca en el planeta Mart i els eclipsis de Lluna i Sol, a més d’utilitzar la seva habilitat com a observador astronòmic per inventar aparells per millorar les tècniques d’observació. El que el va catapultar a la fama, però, va ser el descobriment de dos cometes (un dels quals porta el seu nom), onze asteroides (com ara el Barcelona -particularment rellevant per la gran inclinació de l’òrbita respecte l’eclíptica, o l’Hispània -el primer asteroide descobert a la península Ibèrica-) i un estel variable. Comas treballava des de l’Observatori Fabra o bé des de l’observatori particular de la vil·la Urània, una finca situada entre el carrer Saragossa (núm. 29) i la Via Augusta (núms. 102-104) de Barcelona.

Les consideracions d’aquest prestigiós astrònom en el camp de la física teòrica, en canvi, anaven força desencaminades, fonamentalment a causa de l’absència d’una sòlida formació matemàtica. Segons Comas, la teoria de la relativitat havia de ser substituïda per una mena de teoria neonewtoniana emissivo-ondulatòria de l’energia radiant molt particular, on la velocitat de la llum no era constant sinó que depenia del moviment del cos emissor. Comas assistí a les conferències que el físic alemany va impartir a Barcelona, i una bona mostra de la tensió que planava a l’ambient durant una d’aquestes conferències és aquest paràgraf d’un article de Joaquín Arrarás a El Debate (2 de març de 1923):

Desde el otro extremo el astrónomo señor Comas Solà le acecha,más bien que observa, con un gesto de asombro y de sugestión, propio de uno de aquellos pastores caldeos que estudiaban la malla maravillosa de las constelaciones.

Des de la tribuna que li oferia La Vanguardia, Comas i Solà es va plànyer que els assistents se sentien decebuts perquè no havien experimentat les desitjades revelacions que esperaven. Comas escrivia a La Vanguardia el 14 de març de 1923 que aquesta necessitat que sentia el públic general per conèixer la teoria d’Einstein era

un fenómeno de psicología colectiva sumamente notable y que con seguridad no tiene igual en la historia de los hombres. (…) Era una agitación sorda de espíritus inquietos y desorientados. Se decía, por una parte, que «todo era relativo», creyéndose por no pocos que toda la teoría de Einstein se reducía a desarrollar esa frase corriente y simplista, y a la cual nada había que objetar.

Per a Comas, en definitiva, la teoria de la relativitat era una teoria antiintuïtiva, innecessària i sense cap aplicació pràctica, tal com conclou a l’article esmentat anteriorment:

Es evidente que, dentro del terreno «exclusivamente matemático», algo se perpetuará del complicado y sutil trabajo del ilustre profesor Einstein; pero tengo para mí el convencimiento de que la teoría de la relatividad, desde el punto de vista físico, caducará con el tiempo, como caducaron el Arte Magna de Raimundo Lulio y la filosofía alemana materialista del siglo pasado. Sólo prevalecen en las ciencias los conceptos que, teniendo por base la observación de los hechos naturales, estén conformes con la intuición que constituye la norma fundamental de nuestros pensamientos.

L’astrònom barceloní també es va queixar del fet que no havia pogut debatre la inconsistència de la teoria de la relativitat de manera pública amb Einstein, ja que les conferències tenien format tancat i sense torn de paraula entre el públic. Sigui com sigui, aquest posicionament no ha d’ocultar la trajectòria d’una de les ments més inquietes de la ciència catalana contemporània, a més d’un gran comunicador capaç de despertar als barcelonins la passió per l’astronomia i la ciència en general.

Conclusió

Els científics catalans antirelativistes van representar un vestigi de la física del segle XIX, que seria rellevada durant el primer terç del segle XX per la física teòrica, fonamentada sobre la revolució que van implicar la teoria de la relativitat i la mecànica quàntica. A mesura que el nou paradigma relativista s’anava estenent per Europa, anava minvant el nombre de científics contraris als postulats d’Albert Einstein, cosa que provocaria que aquests apassionats debats acabessin formant part de la història de la física.

Bibliografia

Articles relacionats

Quant a Xavier Lasauca i Cisa

Recerca 2.0, Ciència 2.0, xarxes socials, dones i ciència, universitats, open access, open science, innovació a l'Administració, open data...
Aquesta entrada s'ha publicat en Comunicació científica, Recerca i etiquetada amb , , , , , . Afegiu a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

2 respostes a Catalans antirelativistes a la Barcelona dels anys 20

  1. Salvador ha dit:

    Article molt interessant, només precisaria que la contracció de la grandària un cos l’experimenta sempre que es mou respecte a l’observador, no només quan la seva velocitat s’acosta a la velocitat de la llum.

    • Celebro que t’hagi agradat, Salvador. Pel que fa a la teva observació, que també t’agraeixo, he modificat el redactat per tal d’introduir el fet que la contracció de la grandària del cos es produeix sempre que la seva velocitat sigui superior a 0, remarcant que, en tot cas, l’esmentada contracció és només perceptible quan la velocitat del mòbil s’acosta a la velocitat de la llum.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s