Quo vadis, Líbia?

L’actualitat passa per aquest gran i desconegut país del nord d’Àfrica, al llindar d’una guerra civil de conseqüències ara per ara imprevisibles. El poble libi, encoratjat pel triomf de les revoltes a Tunis  i Egipte, també ha sortit al carrer per protestar contra un règim opressor i corrupte que, sota el lideratge de Muammar al-Gaddafi, sobreviu des de fa 42 anys.



Aquesta anotació està basada en la conferència que el professor de la Universitat d’Alacant Khaled Omran va impartir recentment a l’Escola Oficial d’Idiomes de Barcelona-Drassanes, completada amb alguna aportació personal.


Un polsim de geografia…

Líbia té una extensió de 1.757.000 km2 (60 vegades la de Catalunya), i una població de 9.500.000 habitants. Fa frontera amb Egipte, Tunis, Algèria, Níger, Sudan i Txad. El desert forma part del 90% del territori del país, però la població habita majoritàriament a les dues zones desenvolupades a la costa nord del país: l’Oest (tradicionalment anomenada Tripolitana, amb Trípoli i Misratah com a ciutats destacades) i l’Est (o Cirenaica, amb Bengasi com a ciutat més important). També hi ha una tercera regió, en ple desert, amb Sabha com a ciutat més poblada.


Un rajolí de societat…

La societat líbia és fonamentalment àrab (85%) i bereber (15%). En el sud del país hi ha molts africans procedents de Txad, Níger, Sudan i altres països, i allí fins i tot s’hi parla ful, una llengua que forma part del grup nigerocongolès parlat a l’oest de l’Àfrica. També hi ha una minoria turca (que posseeix la doble nacionalitat), una vella reminiscència dels tractats de l’imperi otomà…

La política africanista de Gaddafi, iniciada als anys 90, que implicà l’èxode massiu de treballadors poc qualificats de països del’Àfrica central, ha estat utilitzada pel dictador com a factor de pressió contra la Unió Europea: a canvi de tolerar el règim, el dictador exercia de mur de contenció contra aquesta població per tal que no emigrés a Europa. Es calcula que hi ha més de quatre milions d’estrangers a Líbia.

I un bon grapat d’història

La segona meitat del segle XIX, quan Líbia formava part de l’imperi otomà, ens trobem davant de l’embrió de la futura Líbia constitucional. Sota el mandat del soldà Abdelaziz, l’any 1866 s’imprimeix el primer diari libi (Tarabulus al-Gharb), un setmanari en versió bilingüe àrab-turc, una mena de butlletí governamental. Tot i que durant aquesta època es va forjar el que seria la primera constitució, mai va arribar a ser aprovada ja que recollia la separació de l’imperi otomà.

Entre 1911 i 1943 té lloc l’ocupació italiana, que acaba amb la intervenció de britànics, francesos i americans durant la II Guerra Mundial. Gràcies a l’ONU s’acorda la independència de Líbia l’any 1951, tot esdevenint la primera colònia africana que adquireix la independència. El primer cap d’estat fou l’emir Muhammad Idris al-Sanusi, amb títol de rei.

El regnat conclogué amb el cop d’estat de Muammar al-Gaddafi, l’any 1969, que constitueix el Consell del Comandament Revolucionari. El 1973 Gaddafi va declarar seva teoria de la revolució social i va publicar el seu Llibre Verd (que aplega socialisme, Islam i nacionalisme àrab). Foren abolits el Parlament i els partits polítics. Líbia va passar a estar governada per un Congrés Popular i comitès populars en cada camp i sector social. El 1977 el poder fou oficialment transferit al poble i el país rebatejat com a república de les masses (Djamahiriyya). Tots aquests canvis de denominació van provocar una gran consternació entre la població, que es veié agreujada amb una ordenació territorial variable i que en alguna ocasió va fregar el deliri (per exemple, en reunir sota una mateixa regió territoris molt distants entre si).

L’any 1986 les ciutats de Trípoli i Bengasi foren bombardejades per aviació militar dels EUA. La resposta de Gaddafi no es va fer esperar: un atemptat contra una discoteca de Berlín i la desintegració en ple vol d’un Boeing 747 de la companyia Pan Am per l’esclat d’una bomba; l’aparell va caure sobre la localitat escocesa de Lockerbie i van perdre la vida 270 persones. Aquesta situació va provocar un gran aïllament internacional del dictador libi, especialment remarcable en relació amb el món àrab.

L’any 1996 va tenir lloc la massacre de la presó d’Abu Salim, on van ser assassinades més de 1.200 persones -majoritàriament de l’est del país- que reclamaven la millora de les condicions de vida a la presó (en aquesta pàgina de Human Rights Watch podeu llegir l’estremidor relat dels fets). De fet, tot coincidint amb la revolta al país, recentment el diari electrònic Vilaweb es feia ressò de les protestes a Bengasi, quinze anys després, per aquells fets. Poc després de la massacre, un advocat en representació dels familiars dels morts va reclamar l’accés als cadàvers, i la justícia li va donar la raó, en el que seria la primera sentència contra l’estat que surt guanyadora (no cal dir que tant l’advocat com el jutge van ser posteriorment empresonats). També cal tenir en compte que el rei deposat per Gaddafi venia de les regions de l’est del país, de manera que la rivalitat entre l’est i l’oest  ja ve de lluny. Les revoltes populars contra el dictador libi han reeixit precisament a les regions de l’est.

Des de la segona meitat dels anys 90 i sobretot a partir de l’any 2000, amb l’arribada de la TV per satèl·lit i Internet, el jovent comença a obrir els ulls. El règim es mostra massa amoïnat per l’exterior i molt poc pels problemes interns, cosa que provoca grans mancances en educació i salut. En les seves demandes, als joves s’uneixen col·lectius com ara jutges, advocats i professors universitaris. Conscient de la situació, Saif al-Islam, el segon fill de Gaddafi, inicia un moderat oberturisme que propugna una tímida llibertat de premsa i d’expressió, l’ampliació dels ajuts socials, advoca per la promulgació d’una constitució i fa campanya per l’alliberament de presos polñitics, però aquestes aspiracions són frenades el 2009 pel propi règim.

Les revoltes

Amb la caiguda dels dictadors Ben Ali i Mubàrak, grans aliats de Gaddafi, és evident que el regim libi esdevé la tercera fitxa en aquesta partida de dòmino tan especial que s’està jugant al nord d’Àfrica. Awlad Ali i la resta de tribus de la frontera entre Líbia i Egipte (que són mixtes, no entenen de fronteres) es van negar a atacar les ciutats de la zona est malgrat els sucosos suborns que els oferien les autoritats del règim (aquest article d’Omar Ashour a El País ho descriu molt bé). Si a Egipte no hagués vençut la revolta, el més probable és que aquestes tribus haguessin seguit el dictat de Mubàrak i de Gaddafi.

Un altre factor a tenir en compte és la situació dels mercenaris. Es diu a Líbia que el darrer soldat que custodia la cambra de Gaddafi és un mercenari de nacionalitat no líbia. Al país hi ha més de dos milions de ciutadans procedents de l’Àfrica central, dels quals 200.000 són mercenaris. Per conèixer de prop la realitat que està patint el col·lectiu subsaharià durant les revoltes us recomano el reportatge de Cristina Mas Líbia era un pol d’atracció d’immigrants, publicat al diari ARA el passat dia 6 de març.

Font: Txadonline.com

El futur

És incert. En l’àmbit polític no hi ha constitució ni partits polítics. En l’econòmic, els recursos han estat molt mal explotats durant 40 anys, ja que s’han centrar en l’àmbit agrícola i calen noves estratègies comercials, especialment amb el continent africà. Les herències de Gaddafi són: un considerable desgavell en l’ordenació territorial, l’absència de dret i legislació, multiplicitat de conflictes interiors i una política de confiscacions arbitrària per la instauració d’un règim socialista.

Ara per ara, la mesura immediata que caldria aplicar és el tancament de l’espai aeri libi: això evitaria que el dictador bombardegés la seva pròpia població i, alhora, l’enviament de noves tropes mercenàries procedents de l’Àfrica subsahariana. Com assegurava el professor Khaled Omran en concloure la seva conferència: No és el Qaeda qui ha darrere de la revolta, és el poble libi qui vol fer fora Gaddafi. És una revolució civil contra la injustícia i a favor dels drets humans i una vida digna. Ara cal donar suport al poble libi, mirar endavant i no cap enrere.

Quant a Xavier Lasauca i Cisa

Recerca 2.0, Ciència 2.0, xarxes socials, dones i ciència, universitats, open access, open science, innovació a l'Administració, open data...
Aquesta entrada ha esta publicada en Uncategorized. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

2 respostes a Quo vadis, Líbia?

  1. Eva i Jesús ha dit:

    Tot cert, però abans de veure-hi una intervenció internacional (encara que sigui de l'unió d'estats africans) veure'm Gaddafi dimitir. Ni l'ONU té capacitat de maniobra (els drets de vet sempre tan sucosos) ni EEUU sembla interesat en ocupar un altre país musulmà sine die ni l'OTAN sembla massa motivada per arriscar avions. Molt hauria d'empitjorar la repressió per acabar fent forçosa la zona d'exclussió. I no sembla que l'oposició tingui cap tipus de líder capaç de cohesionar el moviment, o un programa post-gaddafi clar. I Libia no és Egipte, no tenim l'Exèrcit per garantir un període de transció ordenat. Al pas que va tot, encara veurem Gaddafi surtir-se'n i tornar a ser l'amic d' Occident

  2. Moltes gràcies, Eva i Jesús, pel vostre comentari. Certament, el setge sobre Gaddafi s'estreny: hi ha una investigació engegada pel Tribunal Penal Internacional sobre els presumptes crims de guerra comesos pel dictador i el seu sèquit, que ha d'arribar al Consell de Seguretat de les Nacions Unides. L'OTAN està preparada per intervenir, però ho hauria de fer amb el vistiplau de l'ONU i, sobretot, de la Lliga Àrab, que demà dissabte es reuneix al Caire i podria prendre partit contra Gaddafi. Tot i que, com molt bé dieu, l'exèrcit libi no desenvolupa el mateix paper que en els casos de Tunis o Egipte, l'oposició s'està articulant al voltant del Consell Nacional de Transició, el govern provisional de la revolució, que avui ja ha rebut el reconeixement de la Unió Europea (amb anunci d'intercanvi d'ambaixadors inclòs, per exemple amb França). Gaddafi hauria de dimitir i, si em permeteu ser més un xic més optimista que vosaltres, crec que acabarà fent-ho.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s