Democràcia al món àrab: cap a un nou ordre àrab a la Mediterrània?

Les manifestacions que sacsegen el món àrab contra la tirania, la desocupació i la manca de justícia i dignitat que amara els règims opressius i autoritaris ja han aconseguit expulsar el dictador Ben Ali del poder a Tunis i posar contra les cordes un altre dictador, l’egipci Hosni Mubàrak. Les noves generacions amb estudis superiors volen contribuir al desenvolupament dels seus països i participar en el debat públic, sense fanatismes de caràcter religiós ni sectarismes ideològics. En aquesta anotació analitzarem el què, qui, com i per què de les dues revolucions de llessamí que estan tenint lloc al nord d’Àfrica i les seves repercussions.

    Irhal! (!ارحل) és el crit més escoltat i la pancarta més llegida aquests dies al Caire: l’imperatiu del verb رحل en aquest context es podria traduir com: Vés-te’n! Marxa! Plega! Emigra! (Imatge: CC BY  3arabawy – صَحـَـفي مِصـْـري)
La primera revolució del llessamí: Tunísia

D’acord amb la Viquipèdia, la República de Tunísia (en àrab الجمهورية التونسية, al-Jumhūriyya at-Tūnisiyya) és un estat musulmà del nord d’Àfrica que fa frontera amb Algèria a l’oest i amb Líbia al sud-est, mentre que la mar Mediterrània banya les seves costes, al nord i a l’est del país. És el país més petit ubicat a prop de la serralada muntanyosa de l’Atles. Aproximadament el 40% d’aquesta nació està ocupada pel desert del Sàhara, mentre que la resta és sòl fèrtil i perfecte per a l’agricultura, a més a més, té 1.300 km de costa.Té una població de 10 milions i mig d’habitants i una superfície de 163.610 km².

Tunísia va aconseguir la independència el 20 de març de 1956, i Ali Bourguiba fou escollit el primer cap de govern del país. El succeí Zine al-Abidine Ben Alí l’1 de novembre de 1987.

Vaig tenir la sort de visitar aquest país a finals de 1994. No havia estat encara a cap país àrab ni musulmà, i algunes amistats em van recomanar que “comencés per Tunis: probablement el país àrab més occidentalitzat i amb un comportament menys agressiu cap al turisme”, i així ho vaig fer. Vaig visitar Tunis, Cartago, Sidi Bou Saïd, Kairouan, Hammamet, Sfax, Tozeur i Sousse. El país té monuments de l’època romana en un estat de conservació excel·lent i un dels millors museus de mosaics del món, a banda d’una extraordinària gastronomia i una societat tremendament acollidora i hospitalària amb el visitant.
Segueixo amb interès el que passa a Tunísia i al món àrab en general, especialment des del passat 17 de desembre, data en què Mohamed Bouazizi es va calar foc al bell mig del carrer de la seva ciutat, Sidi Bou Saïd, davant de la delegació del govern. El motiu d’aquest acte? La desesperació per la manca d’expectatives i, alhora, el tracte humiliant i vexatori de la policia. Bouazizi, tot i ser titulat superior, tenia un petita parada de verdures al carrer, però el maltractament i l’assetjament de les autoritats per tal que no dugués a terme aquesta activitat el van conduir al suïcidi. 
Bouazizi moria a l’hospital el dia 4 de gener, i al seu funeral van assistir milers de persones. Després del funeral es va iniciar la revolta, a la qual el règim va respondre amb censura i repressió. Fonamentalment va ser el jovent qui va liderar la insurrecció, un jovent que, tot i estar ben format, s’ha sentit exclòs del sistema, especialment a les zones meridionals i orientals del país, on l’atur afecta el 60% de la població, i que han estat el bressol de la revolta. El saqueig a què Ben Ali i els Trabelsi, la nissaga de la seva dona, han sotmès el país deixava poc marge per a la generació de llocs de treball i les millores socials.
Després d’un mes de revoltes i d’un centenar de morts (segons xifres de la Lliga dels Drets Humans), es pot afirmar que el 14 de gener passarà a la història com el dia en què les classes treballadores, els estudiants i els moviments pels drets humans, amb la complicitat de sectors com  l’exèrcit, els advocats i els periodistes van aconseguir fer fora el dictador Ben Ali, que finalment va aterrar a Aràbia Saudita després d’un rocambolesc periple que en primer lloc el conduí fins a França, on Sarkozy li va deixar anar allò de “aquí no se l’espera”; en segon lloc li va ser concedit permís per omplir el dipòsit (sembla ser que a Sardenya) i, finalment, va fer cap al regne saudita.
En un interessant article de Lurdes Vidal publicat al diari Ara (Tunísia només espera la democràcia) podíem llegir que, a Tunísia una extensa classe mitjana amb un dels nivells més alts d’educació i d’igualtat de gènere del món àrab, esperava poder viure els fruits d’un creixement econòmic que s’ha situat durant anys al voltant del 4,5% o el 5%. L’any 2007, el Fòrum Econòmic Mundial va situar Tunísia com el primer país africà en competitivitat per davant de Sud-àfrica. Tot plegat no feia sinó reforçar els somnis de la classe mitjana tunisiana d’arribar a tenir un estil de vida europeu. Però alhora els mateixos tunisians s’anaven acostumant a constatar, amb preocupació però també amb ressentiment i indignació creixents, com el seu govern restringia amb el pas dels anys la participació política i les vies d’expressió, i com la corrupció i l’enriquiment desaforat en els cercles pròxims al poder no feien més que augmentar.
Arran de la revolta tunisiana, i en el marc de la II Cimera Econòmica Àrab, fins i tot el secretari general de la Lliga Àrab, Amr Mussa (un dels noms que sona per liderar la transició reformista a Egipte), va qualificar d'”ira i desànim sense precedents” l’estat en què es troben les poblacions dels països àrabs, que pateixen “la pobresa, la desocupació i el retrocés en els índex verdaders de desenvolupament”, unes declaracions que ens haurien sorprès si haguessin estat formulades només fa tres mesos.
Un decret d’amnistia per als presos polítics, la preparació d’eleccions abans de sis mesos, la investigació de la repressió policial de les darreres setmanes o la creació d’una comissió encarregada d’aclarir la corrupció de l’anterior govern són algunes de les mesures engegades pel nou executiu tunisià.
Considero que el que ha passat a Tunísia ha de servir d’exemple: els canvis de règim s’han de dur a terme des de dintre dels països, sense intromissions externes. Sense ajut de ningú Tunis és a punt d’esdevenir la primera democràcia del Magrib. Com molt bé conclou el britànic Roger Cohen, columnista de The New York Times, en el seu article The Arab Gdansk (versió en català al diari Ara, trad. de Lídia Fernàndez Torrell): El suïcidi de Bouazizi ha proclamat que la vida útil dels dèspotes àrabs ja no es pot allargar més. La petita Tunísia és un toc d’alarma que pot despertar la regió. 
La segona revolució del llessamí: Egipte
La República Àrab d’Egipte és un estat de l’Àfrica nord-oriental. Amb una extensió d’1.020.000 km2, inclou la península del Sinaí, mentre que la majoria del país se situa al nord d’Àfrica. Limita amb Líbia a l’oest, amb el Sudan al sud, amb la mar Roja a l’est, amb Israel al nord-est i amb la Mediterrània al nord. Egipte és l’Estat més poblat del continent africà (amb 80 milions d’habitants). La gran majoria de la població viu a les vores del riu Nil (uns 40,000 km²) i del canal de Suez. Hi ha extenses àrees del territori que són part del desert del Sàhara. La capital és El Caire, gran metròpoli de més de quinze milions habitants. Des de l’any 1981 el país és presidit per l’autòcrata Hosni Mubàrak.
Vaig visitar Egipte l’any 2000, en el que podríem considerar paquet turístic clàssic: estada al Caire de quatre dies i creuer pel Nil i el llac Nàsser durant una setmana. A banda d’una experiència personal de primera magnitud pel que fa al pla afectiu (i que no entraria dintre de la temàtica d’aquest bloc), el viatge va ser una gran experiència cultural i em va permetre descobrir una de les ciutats més fascinants on mai hagi estat: el Caire.
Encoratjats pels esdeveniments a Tunísia, els egipcis van sortir al carrer el dia 25 de gener, en el que indubtablement és una data històrica (el hashtag #25Jan és un dels més concorreguts a Twitter des de l’esclat de la revolta a Egipte). Les manifestacions i revoltes van ser espontànies i una resposta a l’excés de brutalitat policial, les lleis d’emergència de l’estat, l’elevada taxa d’atur, el desig d’augmentar el salari mínim, la manca d’habitatges i aliments, la inflació, la corrupció, la manca de llibertat d’opinió i, en definitiva, les pobres condicions de vida. A més, el principal objectiu dels manifestants és aconseguir la dimissió del president Hosni Mubàrak.

 Ambient a la plaça Tahrir el 4 de febrer (Imatge: CC BY  3arabawy – صَحـَـفي مِصـْـري)
A diferència de Tunis, però, a Egipte no hi ha una classe mitjana poderosa i l’analfabetisme està molt estès. A més, és un estat amb 80 milions d’habitants i un paper geoestratègic de primera magnitud en la política de Pròxim Orient: interlocutor privilegiat dels EUA, mediador en el conflicte entre Israel i Palestina i responsable del trànsit de mercaderies pel canal de Suez

També a diferència del procés tunisià, on les manifestacions es van desenvolupar sense la presència d’un dirigent clar, el moviment de protesta egipci va comptar amb un líder carismàtic. El dia 28 de gener l’excap de l’Agència Internacional de l’Energia Atòmica i premi Nobel de la Pau el 2005, Mohamed al-Baradei, es va posar al capdavant de la protesta popular. Baradei lidera la coalició Associació Nacional per al Canvi, creada amb l’objectiu d’unificar i donar veu a la fragmentada oposició egípcia. Se li retreu, però, que ha viscut fonamentalment fora del país i que potser no és capaç d’entendre del tot el que ara s’està cuinant.
A banda de Baradei, no podem menystenir altres actors en el tauler d’escacs on té lloc la partida, com ara els Germans Musulmans, que precisament avui diumenge s’entrevistaven amb Mubàrak. Es tracta d’un grup islamista moderat que fa trenta anys va abandonar la violència i és il·legal però ha estat tolerat pel règim. Són crítics amb el règim i el seu protagonisme a les manifestacions és innegable. Un altre important actor és el Moviment 6 d’abril, un grup laic que va néixer com a grup a Facebook el 6 d’abril de 2008 per donar suport a una vaga contra la pujada de preus, grans promotors de mobilitzacions a favor de reformes democràtiques i
econòmiques i molt actius a Twitter i Flickr.
Però Mubàrak resisteix, malgrat les mobilitzacions i les protestes. Obama, que el juny de 2008 va escollir el Caire per pronunciar-hi el seu important discurs de mà estesa als musulmans, li ha reclamat reformes polítiques, socials i econòmiques concretes, i ha apel·lat les autoritats egípcies a frenar l’ús de la força contra els manifestants, amb l’amenaça de congelar els considerables ajuts de Washington a Egipte (que ascendeixen a 1.500 milions de dòlars anuals).

 Obama truca a Mubarak i li toca el crostó. Imatge: The White House.

El dictador ho ha intentat gairebé tot per acabar amb les protestes: un insòlit bloqueig d’Internet i de la telefonia mòbil, la contractació de sicaris i mercenaris per desallotjar la plaça Tahrir (o plaça de l’Alliberament), agressions i retencions de periodistes (com ara les que van patir Joan Roura i l’equip de TV3 que estava preparant el programa especial de 30 minuts que s’havia d’emetre avui al vespre sobre les revoltes a Egipte). La pressió dels Estats Units i el paper de les Forces Armades, que encara gaudeixen de prestigi entre la població, seran decisius en el desenllaç del conflicte.

En el grafit pintat sobre el tanc podem llegir Que caigui el tirà Mubàrak (Imatge: CC BY Monasosh)

Conclusions
És evident que els ressons de Tunísia s’estan estenent per la regió, i que Egipte és un punt de referència prou sòlid per als altres països de la zona. Cal donar suport a la instauració de les reformes que calgui per tal de garantir estats democràtics amb eleccions lliures i que respectin les llibertats bàsiques, que lluitin contra la pobresa i el sectarisme.

Com molt bé afirma Rafael Vilasanjuan des de les pàgines d’El Periódico (El joc de la disfressa democràtica s’acaba, 29 de gener): És aviat per saber com acabaran les protestes, però segur que a partir d’ara res no serà igual als països àrabs. El joc s’ha acabat i el crit dels manifestants desafiant l’estat de setge no fa referència únicament als seus governs, també apel·la als nostres.

Ens trobem davant d’un canvi de paradigma pel que fa a la història de la Mediterrània i del món àrab. En sintonia amb el que defensa Francis Ghilès des del CIDOB (Democracy in Tunisia could rewrite the history of the Mediterranian), sóc del parer que els líders àrabs hauran de prendre en consideració les conseqüències de la revolució de llessamí tunisiana, però anàlogament ho haurà de fer la classe política europea (a la qual dedicarem una anotació properament), que hauria de ser capaç de no tractar els règims despòtics i autoritaris àrabs amb la mateixa elegància i educació que ha utilitzat fins ara.

Altres lectures recomanades:

La caída de Ben Ali: ¿hecho aislado o cambio de paradigma en el mundo árabe? (Haizam Amirah Fernández, Real Instituto Elcano)

The New Arab World Order (Robert D. Kaplan, Foreign Policy)

Quant a Xavier Lasauca i Cisa

Recerca 2.0, Ciència 2.0, xarxes socials, dones i ciència, universitats, open access, open science, innovació a l'Administració, open data...
Aquesta entrada ha esta publicada en Uncategorized. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

2 respostes a Democràcia al món àrab: cap a un nou ordre àrab a la Mediterrània?

  1. Eva i Jesús ha dit:

    És ben veritat que el moviment de protesta i democratitzador al nord d'Àfrica (Tunis i Egipte de moment) ens ha agafat a tots plegats de sorpresa (com sempre, a l'U.E. més que no pas a EEUU). Sembla que, finalment, les culpes de la pobresa i enraderiment es cerquen dins els propis països i no fora (sí, ja, molts dels dictadors contra els que es lluita són els "nostres dictadors", però fins ara sempre es mirava enfora). Ara ens tocarà afrontar que els dictadors donen estabilitat, però no són mai la solució als problemes. I si la cosa continua tenint èxits, què pot pasar a nivell geoestratègic amb una revolució a Aràbia? Què pasaria amb el preu del petroli?Ens esperen temps interesants. I ja era hora que parlèssim de demòcrates i classes mitjanes i no de suicides

  2. Moltes gràcies, Eva i Jesús, per llegir l'article i pel vostre comentari. Certament, les revoltes populars magribines contra els règims opressors han agafat per sorpresa fins i tot els serveis d'intel·ligència occidentals!Què pot passar si les revoltes s'estenen fins Aràbia? Sincerament jo crec que ni a curt ni a mig termini aquest moviment arribi al règim regentat per la monarquia saudita. Abans, en aquesta partida entraran en joc estats com ara el Iemen, Jordània o Algèria.Efectivament, rere aquests moviments trobem jovent, classes mitjanes i sectors netament laics. Com molt bé dieu, s'obre un període molt interessant!

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s