Administració Obama: una nova etapa entre Orient i Occident?

Un dels discursos més importants de l’any 2009 va ser el que Barack Obama pronuncià al Caire el 4 de juny de l’any passat a la mil·lenària universitat d’Al-Azhar: Estic orgullós de fer-vos arribar els millors desigs del poble americà i una salutació de pau de les comunitats musulmanes del meu país: السلام عليكم (assalamu aleikum, la pau sigui amb vosaltres), deia el mandatari nord-americà al principi de l’al·locució.

Després del deteriorament continuat de la imatge dels EUA a la regió, l’aplaudit discurs d’Obama al Caire tenia per objectiu estendre la mà al món musulmà i a les societats àrabs, i manifestar un compromís robust en la resolució dels grans conflictes de la zona. Dedicarem aquesta anotació a repassar les claus d’aquell discurs i a analitzar, ara que ja han passat sis mesos, si s’han començat a materialitzar els objectius que destil·laven les paraules d’Obama.

El discurs: context i contingut

L’indret des d’on Obama pretenia acostar-se al món àrab no va ser triat a l’atzar. La universitat d’Al-Azhar va ser fundada l’any 975 por la dinastia fatimita d’Egipte, descendents de Fàtima, la filla menor del profeta Mahoma. Fàtima era coneguda com Az-Zahra (la brillant), i la universitat fou anomenada així en honor seu. És considerada la universitat del món mes antiga on s’han impartit coneixements de manera ininterrompuda, i Obama s’hi referí com a far del saber islàmic. Va ser l’Islam -diu Obama en el seu discurs-, des d’indrets com ara la Universitat d’Al-Azhar, el que va transmetre el saber durant molts segles, aplanant el camí del Renaixement i la Il·lustració a Europa. Va ser la innovació de les comunitats musulmanes el que va desenvolupar l’àlgebra, la brúixola i altres eines de navegació, el domini de l’escriptura i la impremta, la comprensió de com s’estenen les malalties i com es poden guarir. (…) I al llarg de la història, l’Islam ha demostrat amb fets i paraules les possibilitats de la tolerància religiosa i la igualtat racial.

Obama arriba a Pròxim Orient en un moment en què les enquestes revelen una gran popularitat del personatge, especialment entre el jovent, que veu el seu lideratge i capacitat de transformació amb esperança. Segons una enquesta duta a terme a sis estats de la regió (Egipte, Marroc, Jordània, Aràbia Saudita, Emirats Àrabs Units i Líban) poc abans del discurs d’Obama al Caire, el 60% de les persones entrevistades tenia una visió positiva o molt positiva del president Obama i un 13% tenia una visió neutral (si s’incloïa Egipte, el percentatge variava lleugerament: 45% tenien una visió positiva/molt positiva, i 28% neutral). Aquests elevats percentatges de popularitat eren molt superiors als obtinguts durant la presidència de George W. Bush.  

A l’inici del seu discurs, Obama va fer una crida molt explícita a la reconciliació:

Mentre les nostres relacions vinguin determinades per les nostres diferències, estem donant poders als que sembren l’odi en comptes de la pau, als que promouen les guerres en comptes de la cooperació que podria ajudar als nostres pobles a assolir la justícia i la prosperitat. Ha d’acabar aquest cercle de sospites i discòrdies.

He vingut fins aquí per buscar una nova relació entre els Estats Units i els musulmans del món, que estigui basada en l’interès mutu i el mutu respecte; que estigui basada en la veritat que Amèrica i l’Islam no s’exclouen i no necessiten estar en competició. En canvi, coincideixen i comparteixen principis comuns, de justícia, progrés, tolerància i dignitat de les persones.

Pel discurs d’Obama van desfilar totes les qüestions geopolítiques que preocupen els habitants de la regió. N’he destacat alguns extractes:

Afganistan i Pakistan: La situació de l’Afganistan demostra els objectius d’Amèrica i la nostra necessitat de treballar conjuntament. (…)  Per això col·laborem en una coalició de 46 països i, malgrat els costos que té, el compromís d’Amèrica no es debilita. (…) També sabem que només el poder militar no resoldrà els problemes a Afganistan i el Pakistan. Per aquest motiu, tenim previst invertir 1.500 milions de dòlars anuals, al llarg dels propers cinc anys, per ajudar els pakistanesos a construir escoles i hospitals, carreteres i empreses, i centenars de milions per ajudar a les persones desplaçades. I també per aquesta raó aportarem més de 2.800 milions per ajudar els afganesos a desenvolupar la seva economia i proporcionar serveis dels quals depèn la població.

Iraq: Crec que el poble iraquià, al cap i a la fi, està millor sense la tirania de Saddam Hussein; tot i això, crec també que els esdeveniments de l’Iraq han recordat als Estats Units la necessitat d’utilitzar la diplomàcia i construir un consens internacional per resoldre els nostres problemes sempre que sigui possible. Podem recordar les paraules de Thomas Jefferson, que va afirmar: “confio que la nostra saviesa creixi amb el nostre poder i ens ensenyi que com menys utilitzem el nostre poder, més grans serem.”

Israel: Els forts llaços entre Estats Units i Israel són ben coneguts. Aquest vincle és inesgotable. Es basa en lligams culturals i històrics, i en el reconeixement que la aspiració a una pàtria jueva arrela en una història tràgica que no es pot negar.  El poble jueu va ser perseguit durant segles arreu del  món i l’antisemitisme europeu va culminar en un Holocaust sense precedents.  (…) Amenaçar Israel amb la destrucció, o repetir vils estereotips sobre els jueus, és una profunda equivocació, i només serveix per evocar a les ments dels israelians els records més dolorosos alhora que impedeix la pau que es mereix la població d’aquesta regió.

Palestina: D’altra banda, també és innegable que el poble palestí -musulmans i cristians- ha sofert en la seva cerca d’una pàtria. Durant més de seixanta anys han sofert el dolor de la deportació. Molts esperen en els camps de refugiats de Cisjordània, Gaza i els territoris veïns una vida de pau i seguretat que mai no han pogut viure. Suporten les humiliacions diàries, grans i petites, que comporta l’ocupació. Així que no deixem cap dubte al respecte: la situació del poble palestí és intolerable. Els Estats Units no menystindran la legítima aspiració palestina a la dignitat, les seves oportunitats i un Estat propi. (…) L’única solució és que les aspiracions d’ambdues parts siguin satisfetes a través de dos Estats, en els que tant israelians com palestins visquin en pau i seguretat.

Propostes per resoldre el conflicte entre Israel i Palestina: L’Autoritat Palestina ha de desenvolupar la seva capacitat de governar amb institucions que serveixin  les necessitats del seu poble. És cert que Hamàs té suport entre alguns palestins, però també té responsabilitats. Per exercir un paper en el compliment de les aspiracions dels palestins, i per unificar el poble palestí, Hamàs ha de posar fi a la violència, reconèixer acords anteriors i reconèixer el dret d’Israel a existir. Alhora, els israelians han de reconèixer que de la mateixa manera que no es pot negar el dret d’Israel a existir, tampoc no es pot negar el de Palestina. Els Estats Units no acceptaran la legitimitat del manteniment dels assentaments israelians. Aquestes construccions violen els acords anteriors i fan disminuir els esforços per assolir la pau. És hora que s’aturin aquests assentaments.

Iran: En comptes de seguir atrapats en el passat, he deixat clar als líders i al poble de l’Iran que el meu país està disposat a avançar. La qüestió ara no és en contra de què està Iran, sinó més aviat quin futur vol construir. Serà difícil superar dècades de desconfiança, però procedirem amb valor, rectitud i resolució. Hi haurà moltes qüestions per debatre entre els nostres dos països, i estem disposats a avançar sense precondicions sobre la base del respecte mutu.

I també va fer interessants apel·lacions a temàtiques relacionades amb els drets fonamentals i la dignitat de les persones:

Llibertat religiosa: La llibertat religiosa és fonamental per a la convivència entre els pobles. Hauríem de reflexionar sobre la manera de protegir-la. (…) En efecte, la fe hauria d’unir-nos. En aquest sentit, estem estudiant diversos projectes als Estats Units per unir cristians, musulmans i jueus. Per això agraïm els esforços com ara el Diàleg Interreligiós del rei saudita Abdul o el lideratge de Turquia a l’Aliança de Civilitzacions. Arreu del món podem convertir el diàleg en un servei interreligiós, de manera que els ponts entre els pobles condueixin a l’acció, ja sigui combatent la malària a l’Àfrica o aportant ajuda humanitària després d’un desastre natural.

Drets de les dones: Les nostres filles poden contribuir a la societat tant com els nostres fills, i la nostra prosperitat comuna avançarà si permetem a la humanitat -siguin homes o dones- assolir el màxim de les seves possibilitats. No crec que les dones hagin d’adoptar les mateixes decisions que els homes per ser iguals, i jo respecto les dones que escullen viure la seva vida segons cànons tradicionals. Hauria de ser únicament una decisió personal. Per aquesta raó, els Estats Units treballaran amb qualsevol país de majoria musulmana perquè s’estengui l’alfabetització entre les nenes i per ajudar les dones joves a aconseguir un treball mitjançant els microcrèdits que permeten a la gent realitzar els seus somnis.

Dret a l’educació: cap estratègia de desenvolupament pot estar basada només en el que produeix la terra, ni es pot sostenir mentre els joves estiguin a l’atur. (…) Hem de reconèixer que l’educació i la innovació seran la moneda de canvi del segle XXI, però en moltes comunitats musulmanes encara no s’inverteix prou en aquestes àrees. Jo mateix estic encoratjant aquestes inversions al meu país. I mentre en el passat els Estats Units han privilegiat el petroli i el gas en aquesta part del món, ara busquem un compromís més ampli. Ampliarem els programes d’intercanvi en educació, i augmentarem l’escolarització.

Desenvolupament econòmic: impulsaren una Cimera Empresarial per identificar com podem estrènyer els llaços entre els líders econòmics, les fundacions i l’empresariat social als Estats Units i a les comunitats musulmanes de tot el món. Pel que fa a la ciència i la tecnologia, crearem una nova fundació per donar suport al desenvolupament tecnològic en els països de majoria musulmana i ajudarem a transferir les idees al mercat per tal de crear llocs de treball. Obrirem centres de excel·lència científica a l’Àfrica, al Pròxim Orient i al sud-est asiàtic, i designarem nous enviats científics per col·laborar amb programes que desenvolupin noves fonts d’energia, creïn llocs de treball mediambientals, per a l’abastament d’aigua potable i permetin el creixement de nous cultius.

El president Obama acaba el seu discurs amb diverses cites de l’Alcorà, la Torà i la Bíblia, i una al·lusió directa a la recerca de la pau: Tots els pobles poden viure junts en pau. Sabem que aquesta és la visió de Déu. Ara, aquesta ha de ser la nostra tasca a la Terra. Moltes gràcies i que la pau de Déu sigui amb vosaltres.

En definitiva, un discurs emotiu, brillant i de lectura molt recomanable (versió anglesa/versió en castellà).

Les primeres valoracions

En un primer moment,  el discurs d’Obama al Caire va tenir una gran acollida tant al Pròxim Orient com a la resta de la comunitat internacional. Credibilitat, esperança, tarannà obert i dialogant… Un discurs d’aquella profunditat no podia deixar ningú indiferent, i de fet les paraules d’Obama reflectien una personalitat diferent que es podia traduir en un canvi de polítiques. Recordem que Obama aterra a Egipte amb el pes del feixuc bagatge que heretava d’una administració Bush tremendament impopular i que havia encès la demonització dels EUA a la regió.   

En clau europea, l’exministre alemany d’Afers Exteriors Joschka Fischer publicava a The Guardian el dia 20 de juny un interessant article on entreveia una relació causa-efecte més que evident entre el discurs d’Obama i el resultat de les eleccions libaneses (on s’havien imposat els partits pro-occidentals als aliats de Hezbol·là) o la gran oposició ciutadana als resultats de les eleccions iranianes. Pel que fa al conflicte entre Israel i Palestina, per a Fischer Obama havia de pressionar Netanyahu i Hamàs per tal que comencessin a negociar (els darrers moviments de Netanyahu d’aproximació al Kadima de Tzipi Livni potser van en aquesta direcció).

Pocs dies més tard, un grup d’exdirigents europeus rellevants (de la talla de Massimo D’Allema, Lionel Jospin, Alain Juppé,Teresa Patricio Gouveïa, Chris Patten, Romano Prodi, Mary Robinson, Michel Rocard, Jorge Sampaio o Helmut Schmidt) signaven un manifest a Le Monde  en defensa de la nova política nord-americana a la regió i a favor d’implicar-hi activament la UE:

El discurs d’Obama al Caire és un discurs refundacional, inspirat i sincer que ha de tenir el suport de tots els que volen la pau al Pròxim Orient. Ens sembla evident que Europa ha d’ajudar al president nord-americà amb totes les seves forces per mantenir aquesta excel·lent iniciativa, malgrat els problemes que trobi pel camí emprès pels nostres socis dels EUA

Sis mesos després: el pes de la real politik

Ara però, passem de les paraules als fets: en quin punt es trobem? Aquestes vacances he llegit a l’edició espanyola de Foreign Policy un article d’Andrew Albertson, director executiu del Project on Middle East Democracy (POMED) -un programa que assessora l’administració Obama-, que respon parcialment aquesta pregunta.

L’article porta per títol Jóvenes musulmanes, ¡ decepcionados?, la qual cosa ja ens indica per on aniran els trets. L’autor detecta decepció entre el jovent del Líban, Jordània i Egipte, que encara espera accions concretes pel que fa a obertura democràtica, llibertat religiosa, drets de la dona i ajut al desenvolupament tecnològic i l’educació. I aparentment tampoc no s’ha avançat excessivament en la congelació  de nous assentaments a Cisjordània, per exemple.

El jovent consultat detecta inacció per part de l’Administració nord-americana, especialment pel que fa referència a l’aprofundiment de la democràcia. Albertson fins i tot esmenta les pressions d’alguns líders autoritaris com Hosni Mubarak perquè la Casa Blanca no doni suport als grups de la societat civil en els seus països. I Obama sembla haver cedit: hi ha retalls considerables en els ajuts a la democràcia i la governança per als grups cívics que treballen en favor de la democràcia en el projecte de pressupostos per a l’exercici 2010 presentada al Congrés a principis de desembre (fins i tot, en el cas d’Egipte, només seran finançats els grups que comptin amb el vistiplau del govern egipci). Segons Albertson, ens trobem lluny, per tant, de la força de les paraules del discurs d’Obama al Caire, si més no de les que fan referència a l’aprofundiment democràtic.

Personalment, però, crec que això no vol dir que l’administració Obama no hagi posat fil a l’agulla en altres àmbits. En el discurs que va pronunciar la secretària d’estat Hillary Rodham Clinton a la cimera celebrada al Marroc el 3 de novembre, s’especifica a què destinarà el govern dels EUA uns recursos econòmics molt concrets per donar suport al Marroc, en clara sintonia amb el discurs d’Obama al Caire: desenvolupament empresarial, progrés científic i tecnològic, dret a l’educació, empoderament de la dona, proposta per a la pau a Pròxim Orient sobre la base de la creació de dos estats i suport a la societat civil. Que no és poc.

Citaré les paraules de Clinton pel que fa referència als drets de les dones per la seva rellevància:


Donem suport fermament a la crida feta en el Fòrum per al Futur de l’any passat per a la creació d’un institut regional sobre gènere que impulsi l’empoderament de les dones en tots els àmbits: polític, econòmic, educatiu, jurídic, social i cultural.

Quant al suport a la societat civil, aquest va ser el seu compromís, molt relacionat amb les noves tecnologies i la web 2.0:

Tractem de donar suport als esforços de la societat civil a escala mundial, perquè creiem que la societat civil contribueix a fer que les comunitats siguin més pròsperes i estables. Això ajuda a impulsar un creixement econòmic que beneficiï el major nombre de persones. I empeny les institucions polítiques a ser àgils i receptives amb les persones que atenen. Els Estats Units estan posant en marxa una iniciativa anomenada “Societat Civil 2.0”. Aquest esforç organitzat permetrà acostar les noves tecnologies a les organitzacions de la societat civil. Enviarem persones expertes en tecnologia digital i les comunicacions per donar formació sobre aquestes matèries.

En definitiva, lluny de quedar-se en un platònic món de les idees, els EUA estan treballant per materialitzar en projectes específics les grans línies marcades pel discurs d’Obama. Tot i això, és indubtable que portar les paraules d’Obama a la pràctica és un procés complex i ple de dificultats. Per exemple, algunes veus crítiques s’alcen per denunciar que, per tal d’impulsar els negocis a la regió, caldria atacar prioritàriament la decadència i la corrupció d’alguns governs de la zona, més que no pas convocar una cimera empresarial. Potser la solució seria apostar per actuacions específiques i, alhora, no bandejar de l’agenda política qüestions com ara l’aprofundiment democràtic o la llibertat religiosa, tot parant l’orella al que diuen els governs però també les entitats socials i civils de la zona.     

El paper d’Europa

En relació amb la zona mediterrània i el Pròxim Orient, són nombrosos els punts en comú que hi ha entre Europa i els EUA: el compromís de lluitar per un procés de pau estable entre israelians i palestins, la por per l’agreujament del conflicte a l’Afganistan o a Irak o el neguit pel programa nuclear iranià. És evident que les administracions nord-americana i la UE han de col·laborar fermament en aquests àmbits.

En aquest sentit, estic plenament d’acord amb el que afirmen Ricard González i Eduard Soler i Lecha en un article publicat poc després del discurs d’Obama (Obama en el Cairo: la fuerza de las palabras):

Para Europa lo que suceda en el Mediterráneo y Oriente Medio es de especial importancia. Por razones de proximidad histórica y geográfica, por los flujos económicos y migratorios así como por el peso relativo de la población europea de origen árabe o islámico, Europa está especialmente concernida por la evolución de esta región. Además, desde las capitales europeas se es plenamente consciente de los efectos (positivos) que puede llegar a tener una nueva orientación en la política exterior estadounidense.   

No podem cometre l’error de menystenir la nova etapa oberta després del discurs d’Obama al Caire, ara fa mig any. Europa, especialment, s’ha d’erigir en un soci constructiu (si cal, crític) en aquest nou escenari de mà estesa al món musulmà. La presidència estatal de la Unió Europea (amb la important cimera euromediterrània que se celebrarà a Barcelona entre el 5 i el 7 de juny) i l’imminent nomenament del nou secretari de la Unió per la Mediterrània poden aplanar el camí per assolir aquest objectiu. Inxal·là.

Versió imprimible/descarregable

Quant a Xavier Lasauca i Cisa

Recerca 2.0, Ciència 2.0, xarxes socials, dones i ciència, universitats, open access, open science, innovació a l'Administració, open data...
Aquesta entrada ha esta publicada en Uncategorized. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

4 respostes a Administració Obama: una nova etapa entre Orient i Occident?

  1. jordi graells ha dit:

    L'enhorabona per aquest nou bloc i pel nivell de reflexió i exposició ja de la primera entrada-apunt-post!!!

  2. Rosa Lizandra ha dit:

    Això sí que és començar l'any bé. Enhorabona per aquest nou blog i per aquest apunt tan ben treballat. Ahir vaig veure que l'havies penjat, però he esperat tenir una estona per poder-lo llegir amb calma. Ha valgut la pena esperar. Et seguiré llegint! Una abraçada!

  3. Blanca Ciurana ha dit:

    Felicitats Xavier, pel bloc i aquest primer post!. M'ha agradat molt la reflexió profunda que fas d'aquest tema, fugint de l'estripar-ho i menysprear-ho tot d'entrada i de l'antiamericanisme antireflexiu, tan arrelats en segons quins fòrums de casa nostra.Gràcies per fer-me conèixer aquest discurs de l'Obama, no el coneixia i m'ha agradat poder-lo llegir. T'encoratjo a continuar. Ja parlarem.

  4. Rosa, Blanca i Jordi: Moltíssimes gràcies pels vostres comentaris. Després d'un temps d'inactivitat, "La mà de Fàtima" torna, i m'agradaria continuar rebent els vostres interessants comentaris sobre les qüestions relacionades amb la interacció Orient-Occident que penso tractar ben aviat en el bloc, i que ara mateix estan en el primer pla de l'actualitat.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s